Alemanya, Polònia, Eslovaquia i Rumania. Consistia en diferents professors que es reunien per debatre sobre un tema que es tractaria en els diferents instituts dels diferents països. D'aquí va sorgir la idea d'una revista vinculada a l'educació europea. Un any vam aconseguir que els alumnes s'intercanviessin i  anessin d’un lloc a l'altre i vam fer una revista amb la mateixa temàtica a tots el països. Cada país desenvolupava la mateixa temàtica i fins i tot ens intercanviàvem alguns articles. Per tant, al principi, teníem una publicació sobre el nostre centre, però, per sortir una mica de la rutina, volíem anar en aquesta direcció d'intercanvi d'experiències amb altres països. Així va nèixer Al lloro.

Quines dificultats vas trobar al principi?

Per començar, la revista implica a la gent seriosament. La revista de ser com el teatre, també passa el mateix, s’han de tenir ganes d'escriure. I això s’ha d'aprendre en grup. Cal treballar en grup per a discutir primer la temàtica, els articles seleccionats, fer publicitat... Els problemes són els de sempre. Més que els problemes tècnics, la clau rau en trobar gent que es vulgui dedicar de manera seriosa. Les persones han de conèixer-la, esperar-la, saber què escriuen els teus companys... Es tracta que no passi una estrena com la d’avui i que ningú sap que existeix. En una revista d’institut ha de destacar la creativitat bàsicament dels alumnes. Els alumnes heu de crear a nivell de literatura i de fotos, de la imatge.